El Perico, artista, titellaire medieval, i patrimoni del poble, de tant en tant trencava la monotonia grisa dels dies de Castelldefels amb una bonica nota de color. Vivia en l’actual carrer Arcadi Balaguer, entre les dues torres de defensa a tocar de l’escorxador. Fou un artista genial, als anys 40 i 50 quan els ciutadans de Castelldefels no tenien massa oportunitats per distreure’s però sí que tenien la sort de tenir un conciutadà capaç (i molt!) de sorprendre’ls de 1.001 maneres diferents.
na nit un grup de nois i noies va passar per davant de casa seva, on hi havia un pal de la llum del qual penjava alguna cosa. Tot just en passar amb un ràpid moviment es va moure, obrint braços i cames diverses vegades un esquelet de mida natural, que en Perico havia pintat sobre 5 fustes i que movia amb un cordill i corrioles des de casa des d’on mirava per un espiell de la porta. Va donar més d’un ensurt i la cosa va ser molt comentada, cosa que va obligar en Perico a no deixar-se veure molt durant uns dies.
Una altra anècdota que va protagonitzar aquest artista d’esperit inquiet i sensible, força recordada, el situa davant de casa seva, assegut en una cadira; la gent que passava el saludava, però ell restava immòbil i impassible. Algunes persones, estranyades pel fet que no contestés les salutacions i que estigués massa quiet, s’hi apropaven per interessar-se’n …, i SORPRESA! sortia un altre Perico per la porta. El de la cadira era un maniquí, un bust seu que ell mateix havia fet d’escaiola, l’havia pintat i col·locat en una figura feta amb fustes i ple de draps i papers, vestit amb roba seva i la seva gorra…, les diferents persones que m’ho han explicat coincideixen que realment semblava ell mateix, la figura asseguda estava molt ben feta.
El talent no ha de ser original, el geni ho ha de ser. En Perico era un geni, per referir-se a un aspecte particular d’un individu en una època sinistra, adversa i amarga de Castelldefels. Era una atracció especial en les passejades pels carrers de terra, i cridava l’atenció dels habitants amb un singular i temàtic humor. Amb poc més de 2.000 habitants el nostre poble buscava subsistir entre els mosquits inesgotables i les maresmes de la platja.