Enric Ferrer Batet
En Pere i els seus companys anaven a l’escola mixta de la Républica a inicis de 1939. Feia poc que els brigadistes havien abandonat el castell, i els nens hi feien l’esbarjo. Jugaven sobretot a la guerra, o amb bales de fang o a cavall fort. Uns vuit dies abans de l’arribada de les tropes es van suspendre les classes i es va notar molt més la falta d’alguns aliments.
Els nens que jugaven al carrer el dia 24 de gener de 1939 van ser testimonis de l’arribada de les tropes franquistes al poble, cap al migdia. Primer, van aparèixer 10 soldats armats per l’actual Avinguda de la Constitució en direcció a Gavà, i la gent va anar desapareixent dels carrers, feia dies que sabien que l’exèrcit rebel era a prop, una avançada de la 1ª Agrupación de la 105 División que manava Natalio López Bravo (vegeu Jordi Amigó i Barbeta –EL FINAL DE LA GUERRA CIVIL); la població estava farta dels horrors de la guerra i esperava que acabés d’una vegada per tornar a alguna cosa semblant a la vida normal, però la presència de gent armada no va tranquil·litzar ningú i les persones s’anaren amagant.
La fotografia de Robert Capa de Vallecas il·lustra com pocs documents la vida infantil en aquells moments
Després dels 10 primers soldats marroquins, va arribar una columna de soldats amb artilleria lleugera que va ocupar el poble. Els soldats marroquins van acampar a l’esplanada entre davant de l’estació i la carretera (una mica darrere del Teatre Plaza hi havia dues grans foradades, provocades pel bombardeig d’un avió del tipus “la pava”), dominant així les comunicacions, carretera i ferrocarril. Uns altres es van instal.lar als Baños de Castelldefels S.A. i el dia 5 d’abril encara hi eren. Els de la plaça de l’Estació van estar-s’hi entre 7 i vuit dies, i a l’altre costat de la carretera, on avui està el Bomfi , van aixecar alguna cosa semblant a una porteria de futbol d’on van penjar una vaca per al seu consum. Els altres, els peninsulars, “s’autoconvidaven” en domicilis particulars com uns okupes qualsevol. A la família Bou un possible sergent (pel galó) els va confiscar el domicili, i la família es va haver de refugiar en una cova, a Cal Ganxo, durant 3 o 4 dies. La gent recorda haver menjat diàriament figues verdes i alguns moniatos blancs. Com el dia després d’arribar van nomenar nou alcalde i regidors (Josep Mestres Perals, l’alcalde anomenat en Pep de la Galla) la gent va anar agafant una mica de confiança i anaren sortint a poc a poc: primer, els més vells parlaven amb els soldats. Aquell nen recorda que donaven ordres a tothom i que en marxar, darrere de l’estació en el camí ral, van deixar alguns fusells falsos de fusta (?), destrossant les bresques d’abelles per emportar-se’n la mel.
Acabada la guerra, els nens van tornar a la mateixa escola (que mai més seria la mateixa). Hi havia hagut molts canvis, els nens i les nenes en classes separades, la llengua única era el castellà, tot era diferent. A fora, els cultius van passar a ser només de blat, durant tres anys en tot el Baix Llobregat. Els nens seguien jugant al carrer, i recorden el camió del Toful que portava el blat a moldre a Vilanova i la Geltrú i després portava la farina a Can Patuel, i a en Viñas en la seva tartana anar al cinema, on havien de cantar el “cara al sol” abans de començar la pel·lícula. Records d’infantesa, somnis trencats.
Agraïments : Sr. Pere Bou i Sra. Urbana Sánchez
