“LES GUINGUETES NO ESBORRARAN EL BON RECORD DELS
XIRINGUITOS”
Jordi Notó i Brullas. Periodista de
Ràdio Castelldefels (7-7-92)
Quan l’amic Òscar em va demanar d’escriure quatre ratlles del meu record del dia que oficialment van desaparèixer els populars xiringuitos de la platja, vaig pensar dues coses. La primera, la visió privilegiada que vaig tenir d’uns fets viscuts com a periodista; la segona que ja tinc una edat, per no dir dues i els menys benèvols diran que estic ja en la tercera.
Feia temps que s’havia anunciat el final de les edificacions que construïdes dins de la zona marítima terrestre i, per tant, segons la llei de costes, eren il·legals, s’havien d’enderrocar. Existia una tipologia arquitectònica tan variada com l’origen i el traspàs de propietats dels darrers usuaris.
Recordo que les diferents situacions legals obligaren a retardar el calendari d’execució i fins i tot algunes edificacions aconseguien salvar la primera envestida de les grues.
No recordo amb detall quines, però les diferents casetes que es trobaven arran de mar tenien procedències i històries diferents.
Bàsicament i fins als anys anteriors a la guerra civil, hi havia habitatges de pescadors i el gran complex de balnearis i restaurants que fins i tot condiciona l’urbanisme d’un passeig marítim. Des del seu origen en els límits municipals de Sitges fins a l’alçada del baixador té contacte directe amb la sorra. Després es retira uns quants metres fins a pràcticament el carrer nou on recupera la proximitat al mar.
Així les edificacions compreses en cada tram tenien un origen i una història que les diferencia.
Des del límit del terme municipal a la corba del Bañosca, com es coneixia. Dins aquest primer tram en el terme municipal de Castelldefels no hi havia pràcticament edificacions. I les construccions que hi van existir eren més unes barraques que unes cases.
El segon tram. El comprès des de l’esmentada corba, fins al carrer nou és on trobem diferents establiments hereus de l’espai ocupat per “Els Banys de Castelldefels”. Allí feren fortuna molts establiments que acreditaren la seva fama de fer bones paelles i als anys vuitanta esplèndids entorns per gaudir de la nit. Patricio, El Lido, el Compàs, fins al Pineda que tancaria aquest tram. També hauria de matisar que el Patricio era més restaurant que bar de copes.
Ja sé que xiringuito no és correcte en català acadèmic, però els que vàrem viure els anys de l’esplendor dels establiments arran de mar mai els hauríem anomenat d’una altra forma, independentment de quina fos la nostra llengua materna. Serveixi el titular per expressar com les noves guinguetes de restauració no podran substituir emocionalment per a molts els nostres estimats i desapareguts xiringuitos.