El funeral viking d’Antoni Julve

Per: Enric Ferrer Batet

L’ historiador àrab Ahmad Ibn Fadlan, que viatjava per la ruta comercial del Volga, va ser testimoni del funeral d’un cabdill viking en el s. X dC. Descriu minuciosament els sacrificis rituals d’animals i persones (el relat és molt, molt bèstia!), per evitar que el difunt tornés com a fantasma, per incordiar com un polític qualsevol.

Com a acte final, els parents cremaven el vaixell amb el difunt, les seves riqueses i la seva esclava favorita, apallissada, drogada i assassinada ritualment.

Esmorzant en el bar La Muntanyeta, amb en Jordi González i l’Óscar López , del carrer Doctor Trueta, 39, escoltava el relat d’Antoni Julve Anento del final de la darrera barca de pesca i la mort d’un noble, dur i perillós ofici: el de pescador a Castelldefels quan, cap al 1975, Antoni va calar foc a la barca de bou, Rosita, herència del seu pare, que portava temps encallada davant del Miramar, la darrera barca de pesca del nostre poble.

Antoni Julve Anento (va néixer a Castelldefels, a cal Calero, al costat de La Canasta l’any 1947, fill de Sebastià Julve Gombau i Manuela Anento Castell) és de família de pescadors. El seu pare i el seu avi van viure la mar i de la mar. Ell, en canvi, es va quedar en terra, on va entrar a treballar a Casa Rita i s’hi va estar fins a 40 anys intermitentment (allí es va fer soci de la Societat de Pesca, fundada a Casa Rita el 1948). Quan no treballava, feia de fuster, amb el Genís (que va fer les portes de l’església de Santa Maria).

Castelldefels sempre ha estat com una comunitat de veïns, pocs i malavinguts (i a més a més malalts de febres, sovint mortals) i sorprèn que a les primeres eleccions a la Primera República (1873) tota la llista de ciutadans amb dret a vot siguin homes i llauradors (excepte un que és el sacerdot), ni un pescador, tot i que fins al 1975 les barques de pesca eren un element típic del nostre paisatge. Avui dia només veiem embarcacions dedicades a l’oci i a l’esport, però els pescadors sempre han estat aquí. El Museu de Gavà guarda pesos de xarxa de pesca neolítics i ibers (la platja llavors estava on avui trobem el carrer de l’Església, prop del poblat (eternament oblidat) iber de la Muntanyeta, però amb el ràpid retrocés va deixar dunes i pantans que van separar ja les dues comunitats.

Curiosament, la millor informació sobre la vida i miracles d’aquests pescadors es troba en un llibre de cuina preparat per Jordi Tresserras, amb 200 anys de receptes de la nostra zona. Jordi afortunadament és de família de pescadors i ha estat literalment submergit en aquest univers marí. Ell recorda que aquesta última barca va ser immortalitzada pel nostre pintor favorit, Serrasanta, en un fresc al mur de l’Hotel Playafels , cap al 1954 , on està retratada la tripulació autèntica. També recorda que aquests pescadors vivien en cases senzilles, anomenades “botigues”, on vivien i guardaven les xarxes i eines de pesca; aquestes botigues acostumaven a tenir un petit hort i animals de corral per a consum propi, on les dones reparaven les xarxes i els homes quan la pesca era escassa, treballaven a la construcció.

La pesca era venuda a restaurants, xiringuitos i estiuejants. L’arribada d’una fàbrica, La Rocalla el 1929, va fer créixer la població fins a 2.000 habitants el 1940, i un sou fix va matar oficis que tenien un risc excessiu per a un benefici petit. La desaparició sota les flames de l’última barca, la Rosita, a la nostra platja es va emportar molt més que unes fustes.