Pere Jordán Sánchez
Després d’haver estat una terra maleïda per febres i pantans, el sanejament de la Mancomunitat de Catalunya, que va plantar la Pineda, permet l’augment de la població (amb la fàbrica de la Rocalla, la proximitat de Barcelona i la creació de barris nous ), i fa que la demanda de materials per a la construcció es dispari, (Jordi Notó recorda que van arribar a funcionar fins a 6 bòbiles alhora).
Pere, veí de Badalona, cap al 1940 va saber per un amic que una bòbila de Castelldefels buscava algú que se’n fes càrrec (la Bòbila Munné ?) i durant anys va fabricar maons, teules i rajoles.
Quan hi havia molta feina, la família ajudava, tant el seu fill gran, en Salvador, com la seva neta, la Francisca Jordán.
François Gandol Perales
(França 1922, Castelldefels 1975)
El seu pare va comprar Cal Mansió (l’actual Vista Alegre) i va vendre els terrenys amb totes les facilitats del món. Les cases no tenien aigua, els veïns l’agafaven de tres pous, del cim del Llopart, (un al c/Alhambra, després dita font Dolores, al c /Cervantes 59 , i la font Carmen, al c/Cortes de Càdis –Giralda ). Als anys 70 hi havia la farmàcia de la Ma. Luisa Diloi, al c/ Cervantes, 57, davant de la font de 3 brocs i el pou). Al 1963, en François parla amb l’Aldeguer, que farà les rases a tots els carrers ,i el gendre de l’Ángel Bergel, el Sr. Carlos López Estadella, instal·la els tubs galvanitzats que porta la família Calaf i es fan les escomeses de l’aigua i els comptadors. Els rebuts de l’aigua els cobrava en Santiago Bielsa Gil, i després el Sr. José Giner Llisbona, i Sebastián del Àguila els de l’escomesa de l’aigua fins al 1971, que recorda que molta gent pagava quantitats a compte. A molts rebuts estava escrit: «a compte 100 pessetes». A l’estiu hi havia queixes perquè faltava aigua. El caps de setmana les fonts eren acaparades pels qui feien les cases, que omplien bidons. Van treballar fins prop del 1975, moment en què va continuar Joan Camps (Coll?) (a la resta del poble hi havia la companyia Sacsa, Societat d’Aigües de Castelldefels SA )(1) fins als anys 90, aproximadament, quan va aparèixer Aigües de Barcelona .
En el referèndum de Franco del 14-12-1966, per mediació de l’Aldeguer, es va fer servir l’estructura del cobrament de l ‘escomesa per portar els sobres de la votació als ciutadans de Vista Alegre i es va fer servir Can Llopart com a centre de votació (just al costat del bloc del c /Cervantes,
61 ).
Agraïments:
Sr. Sebastián del Águila Clemente
Sr. Francesc Chaves Guerrero
Sra. Gloria Ventura
Sra. Montserrat Carreras
Nota 1.-Sacsa era propietat del Sr. Carlos Arqués Navés; encara tenia dos pous: un a l’av. 301, i un altre a dalt de Montmar, al Mas Jové un dipòsit). Els rebuts eren gestionats pels Bautista (pare i fill), amb oficina al c/ Fleming. Subministraven l’aigua al poble, al barri del Castell l’empresa Aguas San Lorenzo, de Viladecans, propietat de la família Arraut. Totes van ser absorbides per Aigües de Barcelona (que llavors es deia SGAB).
Els primers visitants – banyistes oficials
Aquesta història la vaig trobar al llibre de Jordi Tresserras La cuina de Castelldefels. Receptes d’abans, que no només recull les receptes dels darrers 200 anys de Castelldefels, sinó que també parla de persones, oficis i històries del nostre poble.
La nota, recollida en un diari de l’època (de l’agost de 1894), recull la queixa de l’alcalde i del secretari de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat per haver estat expulsats de la platja de Castelldefels, amb les seves famílies, pel cap del sometent local, en Francesc Viñas Bou, a punta d’escopeta. Afirma l’alcalde que estaven a la platja…, per banyar-se!
La gent venia a la platja d’excursió per veure les dunes i per berenar (tenien entre 10 i 40 metres d’alçada), però els banys no van estar de moda fins passat l’any 1925. Així, accidentalment, la queixa documenta els primers visitants -banyistes coneguts.
En Sherlock Holmes no s’hauria conformat amb una explicació tan senzilla i hauria trobat pistes a les actes municipals que recullen les queixes repetitives (Watson, prengui’n nota!) d’invasió del territori municipal pel bestiar de tota mena de les poblacions veïnes, en perjudici dels ramats del poble; durant dècades el tema va ser tan abusiu que es va decidir de portar la queixa al Governador Civil (1 ), però el nostre poble de 300 habitants, la major part analfabets (els que no morien, fugien a llocs més saludables), no pintava res enlloc, fins i tot va existir el projecte de fer-lo desaparèixer i convertir-lo en un barri de Gavà ( 2), i encara els nostres conciutadans pagaven més que ningú de la comarca (3 ), així que cal deduir que a les relacions una mica tenses si els visitants afegien la “bogeria “ de dir que volien banyar-se a la nostra platja, cosa gens creïble, és normal que la cosa acabés com un antic “romanço”.
Nota 1.
-Queixa de l’alcalde, (Pablo Mata?) del 18-7-1867, del 17-10-1867, etc.
Nota 2.
-En acta municipal de 26-11-1867, Castelldefels diu no voler afegir-se a Gavà, i diu preferir Sitges. La llei obligava per no tenir més de 200 veïns! (no arribàvem a ser ni un llogaret!) L’any 1871 van néixer 8 nens i moriren 14 persones. Lloc dolent Castelldefels!
Nota 3.
-Queixa de l’alcalde Joan Bou, de 24-6-1861. Castelldefels pagava per habitant/any 10’50 rals.
La resta de la comarca, més rica i saludable, 7’50 rals per habitant/any.