Per. Enric Ferrer Batet
La vida canvia cada vegada més de pressa i ens costa d’imaginar les dificultats de la vida diària dels nostres avis a Castelldefels, no fa tant de temps, sense frigorífic ple d’aliments ni botigues on comprar de tot, sense assistència sanitària de la seguretat social, ni medicaments a l’abast, sense llum elèctrica ni telèfon fins als anys 20 del s. XX. Abans hi havia, això si, servei postal: el correu. La industrialització va ser un refugi per escapar de la precarietat del camp i de la mar per a la majoria de la població, però tant en la mar com en terra van quedar persones que continuaren al servei del poble des d’aquests oficis durs, persones que ens semblen cada vegada més llunyanes, i de mica en mica es van difuminant en la nostra memòria, persones com Nicasi Campmany.
Josep Aldeguer i Nicasi Campmany als anys 60
Com no era gens estrany a l’època, va començar a treballar al camp amb només 12 anys, sent un nen, i ja no va parar fins al 1990.
Home molt hàbil construint i arreglant coses, durant la guerra, a Belchite, es treia alguns diners reparant tota mena de coses per als seus companys.
Acabada la guerra, es casa amb Carmen Aldeguer Sebastià, de Castelldefels, i tenen 2 fills: Josep i Ricardo.
El seu sogre, Josep Aldeguer Vicente, era masover a Can Viñas, on entra a treballar. Les masies eren en aquell temps un petit món autosuficient, on calia estar preparat per no dependre de ningú.
A Can Viñas estava al càrrec dels ramats de vaques i repartia la llet amb una bicicleta que tenia un petit carro; les fruites i verdures es portaven al mercat del Born i al mercat de Bellamar (passat Les Botes).
Can Viñas
Per al seu sogre conreava 4 camps de pastanagues, síndries, melons, blat, blat de moro, mongetes, carxofes, cols, pèsols, carbasses, prunes, peres, pomes, espàrrecs …, molts pagesos portaven la verdura als mercats de Barcelona, en carro, de nit: 4 hores d’anada i 4 de tornada.
Cada dia es llevava a les 4 del matí i no tornava fins a posta de sol, era membre del sindicat de pagesos de Castelldefels, que presidia Antoni Montserrat, pagès que tenia també una floristeria a la plaça de l’Estació.
Pagès era (i és) un ofici d’alt risc, als problemes de salut per un excessiu desgast i horari «flexible», calia sumar-hi accidents, de vegades mortals, i el gran tirà, el clima: excessiva calor, massa fred, pluges i sequeres, calamarsa…, cada llar a Castelldefels convivia amb multitud d’animals: gallines, conills, galls dindi, coloms, alguns muls, ases, porcs, gats i gossos, orenetes i cigonyes.
Déu-n’hi-do, va ser ahir, i sembla tan lluny com l’edat mitjana! Avui dia el Zoo de Barcelona té una secció d’animals casolans, com ara galls, conills, etc., vius perquè quan a un nen d’ara a l’escola li demanen que dibuixi un pollastre o una gallina, sempre els dibuixa a l’ast, en el plat, ja que només els ha vist morts.
Agraïments sincers a Ricardo Campmany