Per: Enric Ferrer Batet
Mirava cromos antics, tenen alguna cosa màgica aquells colors pastel, aquell món esvaït en la boira del temps …un d’aquells cromos amb la cara d’un actor de l’edat d’or de Hollywood, que va treballar amb els millors directors i actors als anys 40,50 i 60 i que té un vincle molt especial amb Castelldefels, em recordà que jo vaig ser allà quan va passar.
George Sanders
(3-7-1906 Sant Petersburg, Rússia –
25-4-1972 Castelldefels, el nostre racó de l’Univers)
Noble rus, la revolució del 1917 va obligar la seva família a fugir a Anglaterra on no va ser l’amo malvat que estava destinat a ser, sinó un emigrant un xic rancuniós , això sí, amb diners que el van dur a la universitat primer i a Sud-amèrica després com a representant de la «British and American Tobacco Company». Després va treballar com a publicista a l’Argentina i Xile, l’època més feliç de la seva vida, confessaria, però va haver de fugir de Sud-amèrica per haver celebrat un duel, ajudat per l’alcohol l’any 1929. Atleta, feia 1,90 m d´alt, va començar a treballar en teatre, tenia bona veu, tocava el piano, excèntric tenia un estruç per mascota, en el cine va treballar amb Ingrid Bergman, Cary Grant Vincent Price ,Yul Brynner, va ser amic de Marylin Monroe i de Tyrone Power , va guanyar un Oscar per Eva al nu, com a millor actor de repartiment l’any 1951.
“Memorias de un granuja professional”, publicat el 1960 és un dels millors llibres de memòries per la seva manca de concessions, el seu humor negre i tremenda franquesa. Amb la mort de la seva dona el 1967 comença un perillós descens a l’abisme de la depressió, que culminarà amb el viatge a Castelldefels.
CASTELLDEFELS
Pel meu mal cap com es diu, em vaig veure obligat a sortir del col·legi San Fernando, per haver demanat estudiar el català, era l’any 1969 jo me’n vaig anar , però ells em van fer fora i treballava com a grum al Gran Hotel Rey Don Jaime intentant trobar un camí com tants
joves de l’ època.
Un matí, en arribar a la feina els treballadors, vam saber que alguna cosa anava malament, la gent molt nerviosa i excitada, t’explicava el que havia passat, que havien trobat mort un famós actor de cinema. A la recepció de l’hotel, Luis i un altre recepcionista mallorquí no donaven a l’abast per contestar el telèfon a periodistes de tot el món. També recordo a Divina (un nom exòtic), de cabell blanc i curt, recepcionista de la tarda, tot i que jo recordo de director a Ferreruela , era l’època d’en Zambrana, del Botes, del grum Tobi, de Pedrito…
Passats els anys, queda la curiositat, saber una mica més d’aquella història, la revista de Castelldefels Alga va publicar dues entrevistes (núm. 52 de 2004 i núm. 53 de 2005) un magnífic treball de Jordi Navarro. A la primera parla amb Divina. A la segona amb el caporal Sierra de la Guàrdia Civil, que va dur a terme la investigació . Sierra recorda trobar el cadàver nu, la pell violàcia pel verí, el rostre una mica deformat per l’expressió de patiment (la gent creu que la mort per pastilles és plàcida, però el policia opina tot el contrari, per les seves experiències en el tema).
Escampats per l’habitació entre 7 i 8 mil dòlars i el llit desfet. L’habitació va ser visitada per Enrique Rubio, reporter de la mítica revista de successos El Caso. Hi havia una nota de suïcidi que deia: “Estimat món, marxo perquè estic avorrit, sento que ja he viscut prou, et deixo amb les teves preocupacions en aquesta dolça claveguera. Bona sort”.
Van trobar notes de suïcidi semblants amb paper d’altres hotels del món, cosa que vol dir que ja ho havia tingut al cap des de temps enrere. Per evitar curiosos i premsa el van treure per la finestra del darrere i va ser portat al cementiri per a l’autòpsia, sempre vigilat. Va ser enterrat en un cementiri anglès .
A part de la revista Alga núm. 52 i 53, és molt interessant l ´article de Hadley Hall Meares del 2-7-2025 en el Vanity Fair “La agotadora vida tras la máscara de George Sanders “