Vaig conèixer mossèn Joan quan va formar el grup parroquial, amb Joan Yll, Josep Català, Diego Gómez, Ricardo Campmany, Francisco Blanco Blanco, Andrés Tagueña i jo, ca. 1972 i vam mantenir una bona amistat sempre.
Per: Enric Ferrer Batet
Tots nosaltres aprofitàvem en passar per la plaça de l’església per parar un moment i compartir un cafè i una estona de xerrada a la cuina de la rectoria, a prop de la xemeneia (Gràcies, senyoreta Margarida, pageseta de Vic ). En aquestes converses sortien records del passat: havia nascut a Sant Feliu de Codines, de família camperola molt modesta, el seu pare s’ocupava de recollir les escombraries amb un ruquet i un petit carro folrat de zinc (així era llavors aquest servei municipal a tot arreu). De jove, esportista, va ser boxejador amateur, i amb la ma doblava el seu nas per explicar que el primer dia, al gimnàs, te´l trenquen d’un cop de puny perquè mai més no te’n preocupis ni et distregui. Va estar amb la “quinta del biberón”, a la batalla de l’Ebre, i tenia jurat no trepitjar mai Madrid. Va entrar al seminari, acabada la guerra, i tots els seminaristes tenien pànic al mestre de grec clàssic. Cada dia preguntava a un sol alumne, que ho passava fatal. Per a una persona llatina, el grec i el xinès gairebé són el mateix. Va decidir deixar el seminari per posar-se a treballar quan una visita del seu poble li va informar que al seu pare li havien tallat les cames (gangrena?) i a casa seva passaven gana (en aquells temps no hi havia seguretat social, si no podies treballar, estaves mort). Els pares no volien que ho sabés perquè seguís la seva vocació.
A punt de marxar, va rebre la visita del professor de grec clàssic, que apreciava aquell seminarista camperol i li va dir que tenia uns estalvis, que seguís al seminari, que ell s’ocuparia de fer arribar als seus pares una quantitat cada mes. Gràcies a aquesta ajuda, va poder seguir estudiant fins al final. Tenia un humor molt sorneguer, molt català, era fan del «Don Camilo» de Guareschi (i, com ell, no tenia una bona relació amb els polítics). Al seminari, amb amics, van amagar el piano d’un seminarista de “casa bona” (moure i amagar un piano!!). Un altre seminarista germà d’en Capri, l’humorista, feia unes imitacions molt divertides.
Un cop ordenat sacerdot, va ser enviat a un col·legi de nenes a la Rambla de Barcelona. Un dia les nenes li van dir que quan eren al pati, a la porta venia un senyor amb una gavardina que obria, era un exhibicionista. Mossèn Joan els va dir que no diguessin res, que ell estaria darrere de la porta i que li fessin una senyal si apareixia aquell paio. Les nenes van fer el senyal i darrere de la porta va sortir una fera que va deixar KO al delinqüent d’un sol cop de puny, i a la garjola.
L’any 1960 ve a Castelldefels, d’on serà rector fins a la seva mort el 1992.
El va succeir mossèn Sala. Va fer (amb l’ajut de la família Viñas ) l’església de Santa Eulàlia i la de Ntra. Sra.de Montserrat a Vista Alegre (gracies al llegat de la Sra. Antonia Romeu ). Va ajudar moltes persones i no sempre va trobar un mínim d’agraïment.
Ell era perico, fan de l’Espanyol de Barcelona. Quan l’equip venia a l’Hotel Rey don Jaime, els hi feia missa. Molt malalt (pels símptomes penso que tenia l’ELA, ell deia que era com si la musculatura es tornés de drap), alguna vegada el vaig portar a llocs on ell ja no podia anar per problemes greus de mobilitat, com ara residències per donar l’extremunció a malalts que feien millor cara que ell.
Va ser amic de molta gent. Recordo un anarquista a qui mossèn li agradava dur la contrària en converses taurines. L’altre era molt fan d’un torero. Que jo recordi, va ser amic d’en Cèsar, d’en Perico el titellaire d’en Joan el de la bicicleta que anava parlant en llatí, de mossèn Joaquim Robirosa i de mossèn Lluís. Havia estat a Terra Santa, i a Munic va fer molta feina al barri de Termac . Una tarda a finals de 1975, l’acompanyava a la casa parroquial i em va dir que marxés, unes vint persones (més aviat animals de gla) li barraven el pas a l’escaleta que va de l’entrada a la porta. El motiu era que no volia pregar especialment per un polític del moment, ja que ell pregava per a tots els malalts. Va passar amb aparent tranquil·litat mentre li cridaven coses com “cura cabrón, te vamos a matar “ i coses de l’estil a crits. Així, va obrir la porta i va entrar sense més incidències. No ho he pogut (ni he volgut ) oblidar mai aquesta escena.
Una vegada a la setmana amb el grup parroquial jugàvem a cartes (el 8 americà ), un moment d’esbarjo i de compartir el temps junts, que mai és perdut. Als darrers dies, el vam veure poc, perquè sempre que hi anàvem, un cuidador deia que estava descansant, que dormia, etc. Només ens va deixar acomiadar-nos quan ja no coneixia ningú.
Al cel sia.